La relació entre SEAT i Fiat resulta llarga i breu a la vegada. Va durar mentre Fiat va tenir una petita participació accionarial a la SEAT i totes les facilitats per tal de vendre-li la seva tecnologia, però es va debilitar al poc de decidir comprar-la. Al maig de 1980 els executius enviats per Agnelli van remoure els balanços i gairebé no podien creure el que veien. Els números vermells eren, senzillament, espectaculars. Una vegada acabada l'època en que els balanços de comptes es feien quadrar a la força a "El Pardo", els números apareixien ara amb tota la seva cruesa. Tant sols tenint en compte els interessos bancaris, SEAT havia de pagar 17.000 milions anuals en pessetes de 1980.
Segons explica el publicista Edouard Seidler, quan els Agnelli van conèixer la magnitud de la tragèdia, agafaren el seu "Mystêre 20" i es plantaren a la seu de l'INI per tal d'anul·lar el precontracte de compra. Alertats els responsables de l'INI, els van preparar un dinar propi del seu nivell per tal d'ensabonar-los. Aquest dinar, finalment, fou aprofitat pel president de l'INI i els seus consellers, per tal de que tot aquell menjar no es desaprofités. Sembla ser que els Agnelli només van trigar uns quants minuts en acomiadar-se i tornar-se'n cap al seu país.
A qui sí que li anaven bé les coses per aquelles dates era a Jordi Pujol, des de llavors president de la Generalitat. El llavors president de SEAT, Juan Miguel Antoñanzas, no feia més que buscar una multinacional que volgués comprar la SEAT. Per casualitat, en el bar d'un hotel i amb una cervesa a la mà va conèixer a Werner Schmidt, director comercial de Volkswagen, amb el qual va continuar conversant fins a acabar amb unes quantes gerres més i passar a les confidències.
Pel que fa a la situació de la SEAT, aquesta esdevé desesperada. Antoñanzas insisteix a Werner per tal d'accedir al president de Volkswagen. Finalment, ho aconsegueix, i l'entrevista es celebra a l'habitació número 15 de l'hotel Gästehaus, on resideix habitualment el president de VW des de que la seva dona es va negar a instal·lar-se en una torre de Wolfsburg.
El que va passar després d'aquesta entrevista es resumeix en el següent. Fiat ven a l'INI la seva participació a la SEAT pel preu simbòlic d'1 pesseta. SEAT acumulava en aquells moments un dèficit de prop de 20.000 milions de pessetes. Els sindicats, veient la crua realitat, accepten un pla de reducció de la plantilla dels 32.000 treballadors d'aquell moment fins als 22.000 del 1984.
Ens trobem ja a l'any 1981. Suárez acabava de dimitir i Tejero s'apoderava del Congrés. Altres fets d'importància foren el famós atracament al Banc Central i el segrest de Quini, el popular jugador del Barça i, per acabar-ho d'adobar, un grup de mestres amb pretensions de triomfar a Madrid presenten un manifest en defensa de "lo español" de Catalunya.
L'any acaba amb un acord amb VW, que es va firmar curiosament l'últim dia en funcions del govern de Suárez (potser algun dia es sabrà el perquè ) i apareix un model nou: el SEAT Panda. VW accepta cooperar amb SEAT i amb Espanya, aprofitant que els costos de fabricació en aquell moment aquí eren la meitat dels que es donaven a Alemanya.
La irrupció de l'empresa alemanya es deixa notar en el moment en que SEAT porta comptabilitzats 5 milions de cotxes venuts. A la factoria de la Zona Franca es produeixen en aquell moment 30.000 vehicles anuals dels models VW Passat i VW Santana, mentre que en el centre tècnic de Martorell es redissenyen el SEAT 127 i el SEAT Ritmo, que passaran a anomenar-se SEAT Fura i SEAT Ronda respectivament.
En aquests moments fou quan entraren al poder els socialistes. El Banc d'Espanya s'apropia de Banca Catalana i Felipe González diu que cap president d'una empresa estatal ha de cobrar més que el propi president del govern. Al president de SEAT Antoñanzas, que cobrava el doble, li abaixen, per tant el sou a la meitat, així que decideix plegar. El substitueix un químic afiliat a l'Opus Dei, Díaz Álvarez, que dirigirà la companyia durant la dècada d'esplendor vertadera o fictícia, que s'acosta.
Riades de treballadors clamen arreu del país contra la reconversió industrial quan VW explica la seva nova manera de portar l'empresa: cotxes de forma mediterrània però amb un cor alemany. És així com acabarà naixent el SEAT Ibiza.
De moment, però, el 1985, quan Felipe visita Alemanya per primera vegada de forma oficial, a Barcelona desapareixen "El Noticiero Universal" i "El Correo Catalán". Felipe aprofita per entrevistar-se durant dues hores amb el president de VW, Carl Hahn, i en té prou per seduir-lo. De tornada a Madrid, dóna instruccions a Miguel Boyer per tal de que tanqui un acord definitiu amb la multinacional. Segons la premsa europea, els socialistes espanyols, pragmàtics, desnacionalitzen sense parar, considerant que la indústria ha de ser dels industrials i no dels funcionaris. El balanç econòmic de la SEAT d'aquell any explicava el per què : 36.522 milions de pèrdues.
VW es va fer càrrec de l'empresa el juny de 1986, una vegada l'INI havia acceptat reduir la plantilla en 4.000 persones i tapar les pèrdues amb diversos centenars de milers de milions de pessetes. Al principi es va reconèixer l'haver abocat la quantitat de 150.000 milions de pessetes. Posteriorment, el govern va rectificar i va acceptar que n'havia donat 300.000, però sembla que finalment foren aproximadament 400.000. Amb els problemes econòmics solucionats (temporalment), VW es planteja dos plans diferents: o bé es desmantellava la Zona Franca, o bé es modernitzava.
Els tècnics de VW que arriben en aquells dies a Barcelona es sorprenen de que a la recentment escollida ciutat olímpica no hi hagi secretaries suficients amb coneixements d'alemany. Aquesta època va ser, però, sorprenent, ja que Carl Hahn no comptava amb tenir beneficis fins els anys 90 i, en canvi, ja en van aconseguir el 1988. Hahn passar així a la història de la companyia com el president que va posar VW al capdavant de la indústria europea absorbint la SEAT.
Degut al bon funcionament de l'empresa, però, Hahn va pensar que VW podria continuar augmentant la producció i venent sense límits. D'aquesta manera, es veia innecessari el fet del tancament de Zona Franca. Així es va decidir modernitzar les instal·lacions per tal de poder augmentar la producció i facilitar l'arrancada de la planta de Martorell.
Per acabar la dècada, es celebra un gran show a càrrec de Díaz Álvarez a la fàbrica de Martorell per presentar a vuit mil convidats el nou Toledo. Ell mateix afirma: "Se'ns creia morts i ara estem vius, ben vius i pròspers. Produíem 9 cotxes per treballador i any el 1981. Haurem d'arribar als 30 l'any 1992, amb 4.000 o 5.000 treballadors menys"." Zona Franca es convertirà en la fàbrica més eficient del món".
Tot això va ser dit el juny de 1989, l'any que la SEAT va guanyar 7.682 milions de pessetes.