Al principi d'aquesta dècada van coincidir diverses coses. Franco va visitar per última vegada Barcelona, Allende va prendre possessió de la presidència de Xile, els obrers de la Zona Franca es van declarar en vaga i Serrat estrenà "La llarga agonia dels peixos". Els titulars de la història, vistos amb la perspectiva que dóna el temps, resulten excessivament coincidents coneixent el que després va passar. La dècada veurà com, abans de finalitzar, SEAT superarà el seu propi rècord de vendes gràcies al seu model SEAT 127, mentre el dictador Franco finalitzava amb la seva agonia i la de tot el país.
El mateix any en que va aparèixer el SEAT 124 Coupé, el SEAT 1430 competició i el 1800 Diesel, Barcelona va estrenar els primers taxis amb radiotelèfon. A la vegada, el llavors banquer Jordi Pujol va comentar més d'una vegada la repulsa catalana contra el procés condemnatori que es portava a terme a Burgos contra 16 militants d'ETA. Finalment, Franco va commutar les penes de mort a l'últim moment, pressionat per l'opinió pública internacional i, entre d'altres, d'un grup d'intel·lectuals tancats a Montserrat.
Catalunya es trobava en plena efervescència en aquella època. Els obrers paraven la producció a les grans empreses del país com la Maquinista, SEAT i Harry-Walker. D'altra banda, aquests mateixos obrers, convertits en veïns sortien al vespre en manifestació demanant millores als seus barris, producte del "desarrollismo" de la dècada anterior i que no comptaven amb cap tipus de servei. La policia seguia sense tenir cap tipus de contemplació i carregava sense cap tipus de pietat tant en un cas com en l'altra. Per exemple, a Santa Coloma de Gramenet, una manifestació en demanda d'un ambulatori va acabar en tiroteig.
Catorze enllaços sindicals foren acomiadats sense cap tipus de raó i, encara que van guanyar el judici a Magistratura, l'empresa es va negar a readmetre'ls. Finalment ho aconseguiren, per en el procés va perdre la vida el treballador Antonio Ruiz Villalba, mort per la policia.
A l'abril del 1972, quan surt al mercat el model SEAT 127, amb el qual SEAT aconsegueix el seu rècord de vendes de 1'3 milions d'unitats, els barcelonins fan cua a Ceret i Perpinyà per tal de poder veure pel·lícules prohibides a l'estat espanyol. A la vegada, apareixien entitats com l'"Assemblea de Catalunya" (amb el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia) i es creava el Banc d'Europa, el primer banc català fundat en els últims 50 anys. Johan Cruyff va debutar al barça i es celebraren unes eleccions municipals, que l'única cosa que tingueren de democràtiques fou el nom. El candidat oficial per Barcelona va eliminar la resta d'oponents per no complir requisits burocràtics.
Va ser per aquella època quan va morir un dels grans mites del moment: el SEAT 600, que va deixar de fabricar-se quan es portaven produïdes 800.000 unitats. SEAT es renovava poc a poc juntament amb la resta de la societat espanyola , i començava a comercialitzar una gamma de productes més alta de la que havia realitzat fins aquell moment. D'aquesta manera, llençava al mercat el SEAT 132 i el SEAT 1430 especial, amb un motor de 1600 cm3, a la vegada que, amb l'ajuda de Fiat, es convertia en un dels primers exportadors a països com Finlàndia i Grècia. Aquests destins tenen la seva explicació en el fet de que el distribuïdor per aquests països era Lascaris, cunyat dels Agnelli.
Hi havia d'altres raons que explicaven el creixement de la SEAT. El 1974 ja havia produït dos mil-lions de vehicles, la qual cosa la convertia en la vuitena empresa productora d'automòbils a nivell mundial. Aleshores els balanços de resultats no s'ajustaven, i els auditors encara no s'havien inventat. Es creaven llocs de treball de la mateixa manera que es feia amb els bitllets de banc: per decret. L'INI va obligar a la SEAT a comprar la factoria Authi de Pamplona per tal de conservar els seus llocs de treball. D'aquesta manera, quan va aparèixer "Mundo Diario" i Martín Villa era Governador Civil en un país presidit per l'esperit d'Arias Navarro, l'empresa tenia una de les plantilles més grans i exagerades de la història.
El govern dictatorial necessitava respirar aires nous, mentre el seu líder, Franco, agonitzava lentament. Es produïen actes per part de radicals del règim que intentaven tornar a la línia dura anteriorment seguida, com la crema de cinemes que exhibien pel·lícules "immorals" o el sabotatge als actes dels encara il·legals partits polítics democràtics.
El setembre de 1975, Franco segueix matant abans de morir. Executa tres membres del FRAP i a dos d'ETA. Europa viu importants protestes contra aquests fets, mentre la "Nova Cançó" catalana, caracteritzada pel seu to reivindicatiu, arriba al seu punt àlgid.
Mentrestant, a SEAT, Juan Miguel Antoñanzas se'n va a Turí en busca d'Umberto Agnelli, al qual li comunica un fet que començava a ésser evident: Espanya no podia mantenir durant gaire temps més la política de proteccionisme industrial mitjançant la utilització d'aranzels d'importació. De la mateixa manera, cal tenir en compte que en aquell moment gairebé totes les multinacionals de l'automòbil (com Renault, Citroën, Chrysler o Peugeot) es trobaven ja amb força a l'estat espanyol. Ford i General Motors estaven també a punt d'introduir-se al mercat. Per tant, a què esperava Fiat per absorbir definitivament a SEAT?
Al febrer del 1976, els reis d'Espanya visiten Catalunya. Juan Carlos I parlà en català en el Saló del Tinell, i dos mesos després naixia l'Avui. Mentrestant, l'acabat d'escollir president Suárez afirmava amb convenciment al "Paris Match" que ensenyar física nuclear en català o basc era d'idiotes. Sortosament, gent amb més seny com Tarradellas tornaven a Catalunya des de l'exili. La dècada acabava amb cert optimisme polític i econòmic. Narcís Serra acabava d'ésser escollit primer alcalde democràtic de la nova època, i Fiat gairebé ja posseïa el 50% de la SEAT.
El món de l'automòbil anava cada vegada a més, tal com demostren les estadístiques de Tràfic: en els anys 70 es van produir 50.573 morts i més d'un milió de ferits a la carretera.