SEAT 600: L'amor de tres generacions

     El SEAT 600 va néixer el 1957, el mateix any en que va desaparèixer el Biscúter. En aquells moments el parc de vehicles era molt reduït i predominaven els transports públics, els camions i les motocicletes fabricades a Catalunya, com la Bultaco, la Montesa, la Derbi o la Ossa. La Guzzi i la Vespa es portaven des d'Itàlia, i la Mobylette venia des de França. Entre tant de soroll, el 600 va ésser l'escollit per regnar abans de néixer. La seva sortida de fàbrica va coincidir amb l'estrena dels primers parquímetres de París i el Sputnik rus.

     El 600 va ser el fill predilecte del "Plan de Desarrollo", gairebé el seu símbol sobre rodes. El pla pretenia arribar a una renta de mil dòlars per càpita, una mica més de les 65.000 pessetes que costava el primer model, amb les portes que s'obrien cap enrera i que si no es tancaven bé se les emportava el vent.

     Per aconseguir-ne un era necessari apuntar-se en una llista d'espera que durava anys si no es disposava de contactes al govern o a la fàbrica. Després calia firmar i pagar més lletres i plaços dels que ningú es podia imaginar. Però malgrat això, la producció i la demanda van continuar creixent amb la bonança econòmica dels anys seixanta, quan la gent no parava de comprar qualsevol cosa.

     El 600 era l'únic cotxe perfecte i possible per als seus propietaris. Només cotxes com el Dauphine o el Gordini podien fer-li ombra. Els pares de família presumien de poder creuar tota Catalunya amb el 600 ple fins a dalt i sense cap mena de problema, i si el motor s'escalfava, es posava una fusta que mantingués la tapa del motor aixecada. El fill d'aquell pare de família li abaixava la suspensió, l'empaperava d'adhesius i el rematava amb un aleró.

     Però el temps i el mercat no perdonen, i poc a poc han anat desapareixent. No obstant, encara queden un gran nombre d'unitats en funcionament i ja s'ha convertit en un del clàssics més apreciats del món de l'automòbil.

 

EL 600: CARACTERÍSTIQUES

     L'aparició del 600, el 1957, es va convertir en el fenomen social de l'any i en l'inici de la motorització espanyola i del desenvolupament econòmic dels seixanta. Moltes famílies de classe mitjana van fer realitat el somni d'adquirir el seu propi turisme per un preu aproximat de setanta mil pessetes. I fou així com la capsa d'eines es va convertir en la joguina preferida de molts pares de família i joves amb vocació de Fittipaldi que van aprendre mecànica furgant el capó posterior.

     Encara que el model espanyol era una rèplica exacta del que havia llençat Fiat uns mesos abans, ambdós dissenyats per Dante Giacosa, molts especialistes van coincidir en assenyalar que el petit utilitari espanyol era bastant més resistent que el seu germà turinès. Aquest vehicle de quatre places, amb un pes de 600 quilos i una velocitat màxima de 90 km/h en terreny pla, va anar millorant lenta però constantment durant els seus 17 anys de vida. Dotat al principi d'una cilindrada de 600 cm3, va passar després a ser de 767 cm3 i major compressió. Les innovacions pròpies de la marca catalana van incloure versions descapotables i també de quatre portes, el 800.

     Aquest model, és un clònic del Fiat 600, el qual va ser presentat en el saló de Ginebra de 1955, i fou rebut amb satisfacció per un públic europeu desitjós d'un cotxe econòmic i de gran facilitat de conducció a la ciutat. Aquest revolucionari model aprofitava l'experiència del Fiat 500, popularment conegut com Topolino, i incorporava una solució tècnica, el motor posterior, que feia possibles quatre places i un major espai per l'equipatge en un cotxe de tant sols 3'21 metres de llargada.

     Aviat arribaren a Espanya les primeres unitats importades d'aquell petit utilitari de la Fiat, inconfusibles per les seves finestretes amb vidres corredissos i pels seus tres "bigotis" horitzontals a la calandra. En aquells temps, els responsables de la SEAT ja havien acordat la fabricació de 600 a la factoria de la Zona Franca. El primer exemplar del petit SEAT fou lliurat el 1957 al fill d'un general de l'exèrcit, el qual va ser seguit per 2.585 unitats més en el primer any de fabricació.

     Aquest primitiu model disposava ja d'apuja-vidres amb manivela, i el disseny de la calandra ja presentava el característic escut amb els números 600 i les dues franges cromades a costat i costat que sortien del mateix.

     Exteriorment es podia distingir fàcilment pel fet de no disposar de topalls al para-xocs, de disposar de tapacubs de menor diàmetre i per disposar d'uns fars posteriors de color vermell amb una petita protuberància en la seva part superior. A l'interior crida l'atenció el fet de que el volant és d'una secció més fina i no existeixen palanques que surtin de la columna de direcció. L'explicació rau en que la maneta dels intermitents, amb indicador lluminós inclòs, es troba situat en el lloc on, temps després, es col·locar el llum d'intermitències. I és que, la pròpia clau de contacte, és la que, al girar, va passant de la llum de població als llums d'encreuament i, finalment, a la llum de carretera.

     Comparat amb d'altres cotxes de l'època com els Biscúter, PTV o Isetta, el 600 era molt més cotxe. Es tractava d'un automòbil amb sostre de xapa i carrosseria auto-portant que admetia, oficialment, quatre places, i anava equipat amb un motor de quatre temps molt superior en fiabilitat i economia. A pesar de que el seu preu era més alt, el seu atractiu de cara al comprador propiciat per la seva fabricació en sèrie, va precipitar la desaparició de tots els constructors més modestos que no pogueren competir amb ell.

     Produïda entre 1957 i 1963 i caracteritzada pels seus intermitents davanters situats sobre les aletes, aquesta primera sèrie va patir modificacions al principi de 1958, quan va passar a disposar a la columna de direcció de les palanques del canvi de llums i pel comandament de les intermitències. Aprofitant aquesta innovació, es van introduir d'altres millores, com els topalls als para-xocs, uns nous fars davanters i un tapissat diferent.

     Durant aquell mateix any, va aparèixer la versió del 600 descapotable. A més de distingir-se pel seu sostre de lona, posseïa majors reforços en tot el perímetre de la capota. Amb un preu més elevat que el de la berlina convencional, a canvi oferia tota una concessió a la moda americanitzant: els pneumàtics de banda blanca. Com que el termini de lliurement era menor que el de la versió capotada, fou el preferit dels impacients.

     En els primers models, els intermitents, el tirador interior de les portes i la maneta que ajuda a tancar la porta des de dintre eren de calamina cromada, mentre que en models posteriors ja fou d'alumini. Posar la clau al pany de la porta, independent de la maneta, i obrir la porta "suïcida" et transporta cap a una altra època, com demostren la postura al volant, el dibuix de l'entapissat i el peculiar so del motor d'arrancada. Resulta sorprenent per la facilitat amb que es condueixen aquests petits cotxes tot i la seva escassa potència de 21'5 CV.

     El 1961, juntament amb certs retocs a l'arbre de lleves i al carburador, es van introduir diversos elements de confort: el retrovisor va passar a ser de posició nit-dia, i si es volia netejar el parabrises, ja era possible realitzar-ho en marxa, ja que al pitjar un botó en el centre del quadre davanter, sortia aigua des de dos petits sortidors col·locats a la base del parabrises. Per acabar, s'incorporava un termòmetre d'aigua i un indicador de temperatura perillosa. Això fou degut a la propensió a escalfar-se d'aquests cotxes, ja que si sumem la posició posterior del motor, la sobrecàrrega, l'abús de l'accelerador i el mal manteniment habituals en aquests cotxes en aquells temps, entendrem el perquè molts circulaven amb la part posterior oberta.

     Per acabar, direm com a curiositat que aquest vehicle venia amb un complert joc d'eines format per tretze peces i un manual totalment detallat que explicava perfectament tots els secrets mecànics d'aquest cotxe.

     A pesar dels elogis dels usuaris i els sociòlegs, i del protagonisme que va adquirir en els seus millors temps, el 600 va quedar oblidat. Per sort, actualment ja ha passat a ser un clàssic i a ser considerat com una peça clau de la història del país.