ELS ANYS 50

     La "Sociedad Española de Automóviles de Turismo" (SEAT) va aparèixer el 9 de maig de 1950 en el despatx d'un notari. Firmaren l'escriptura pública l'INI (Instituto Nacional de Indústria), cinc bancs espanyols i l'empresa automobilística Fiat, que aportava la seva tecnologia i experiència en el sector. A més d'això, Fiat, donada la seva posició de privilegi en el pacte, va imposar, sortosament, els criteris econòmico-industrials per sobre dels criteris polítics desitjats pels membres de l'estat totalitari. Gràcies a aquest fet, la fàbrica es construí finalment en uns terrenys de la Zona Franca de Barcelona, molt a prop del port i, per tant, amb molt bones comunicacions, descartant la ubicació de les instal·lacions en una zona més espanyola com hagués sigut Merimé, que era la preferida per les autoritats.

     En els primers temps de funcionament de la societat, els principals llocs de responsabilitat foren ocupats per enginyers militars com José Ortiz Echagüe, primer president de l'empresa, o Luis Villar Molina, que inspeccionava periòdicament a través de les 22 hectàrees de les instal·lacions els avenços en les obres de construcció de les naus muntat en el seu cavall.

     Les primeres naus van començar a aixecar-se poc després de que el congrés nord-americà aprovés un crèdit de 62 milions de dòlars fruit del final de l'aïllament internacional al qual s'havia sotmès l'estat espanyol des de la II guerra Mundial degut al triomf, aquí, del feixisme. De totes maneres, aquesta obertura de fronteres fou més degut al fet d'haver-se demostrat la ineficàcia de l'embargament i als interessos comercials que no a la concessió de llibertats. Com a exemple, en el Camp de la Bota de Barcelona, cinc membres de la Confederació General de Treballadors (CNT) foren executats el febrer de 1952. Foren els últims d'una llarga i sagnant llista de 3385 executats per decisió dels consells de guerra feixistes catorze anys després de finalitzada la guerra.

     Aquell mateix mes de febrer de 1952 el pa va deixar d'estar racionat i l'església, victoriosa pels esdeveniments, cridava als espanyols a agenollar-se davant del Sagrari "que guarda cuanto queda , de amor y de unidad".

     Franco aprofità el viatge a Barcelona per inaugurar el gran esdeveniment de l'any, el Congrés Eucarístic, per inaugurar també la factoria de SEAT. El "Caudillo por la Gracia de Dios" era l'artífex de tots els triomfs i el salvador de tots els espanyols, segons es recordava constantment a la "seva" premsa.

     Així, alguns dels 950 treballadors que formaven la plantilla amb que va començar la producció, tenien la seva visió del que significaven les inicials S.E.A.T: "Siempre Estarás Apretando Tornillos".

     Aquesta graciosa transformació del nom de l'empresa no fou, però, gratuïta. I és que els treballadors tenien motius suficients per realitzar aquest joc de paraules. El primer cotxe sortí de la factoria de la Zona Franca el 13 de Novembre de 1953. Es tractava d'un automòbil del model 1400, que l'únic que tenia d'espanyol era el muntatge final, ja que la totalitat de les peces procedien, en un principi, de les fàbriques italianes de Fiat, prenent sentit així la transformació de l'acrònim per part dels treballadors.

     Un altra fet curiós que denota l'ambient que es vivia a l'època fou que, el fet de que aquest cotxe sortís amb la placa de matrícula B-87223 va provocar certa controvèrsia a nivell espanyol, ja que volien posar-li matrícula de Madrid per tal de que aquesta ciutat superés en matriculacions a les que es produïen a Barcelona. Increïble...

     Mentre passava tot això , comença a veure's clar el fet de que el creixement del parc automobilístic en els següents anys seria important, sinó espectacular. Així, la competència de la recent nascuda SEAT no es quedava quieta. Renault s'instal·la a Espanya, concretament a Valladolid, el 1951 amb el nom de FASA-Renault i llença al mercat el seu popular model "4/4".

     D'aquesta manera, Espanya, que unes dècades després arribaria a ser una de les primeres potències mundials en la fabricació d'automòbils, comença la seva cursa de manera lenta i humil. A Barcelona es cargolaven peces italianes i a Valladolid (Renault) i a Vigo (Citroën) se'n cargolaven de franceses.

     Pel que fa a la producció autòctona, es partia més de les bones intencions i de les ganes de modernitzar-se que no dels mitjans necessaris per fer-ho. Això va donar com a resultat productes realment curiosos i imaginatius, però que, degut a la precarietat de mitjans del moment, no pogueren continuar desenvolupar-se fins a formar una indústria 100% espanyola. El resultat d'aquesta situació es pot resumir en dos populars models de l'època: l'Isetta i el Biscúter.

     Els Isetta foren coneguts popularment com "ous", i només tenien una longitud total de 2'23 metres. El Biscúter era un petit autocicle dissenyat a França per l'aeronàutic francès Voisin i fabricat a Sant Adrià del Besòs per l'empresa catalana Autonacional que muntava un motor de 197 cm3 i es venia per unes trenta-mil pessetes. Al 1956 hi havien 3500 biscúters a tot Espanya. Aquests populars descapotables funcionaven amb el motor d'una moto, el seu pes total era de 240 quilos, però l'arribada dels nous temps de bonança econòmica precipitaren la seva desaparició arran del triomf a partir del 1957 del que ha sigut, segurament, l'automòbil més important de la història d'Espanya: el SEAT 600.

     Quan aquests petits cotxes de quatre places "per la família i l'home de negocis", tal com ressenyava la publicitat de l'època, van començar a sortir de la factoria de la Zona Franca, el 1957 (el primer, evidentment, fou lliurat a un militar), Barcelona era una ciutat en plena expansió. El moviment migratori estava en el seu punt àlgid. "El Sevillano", tren que arribava cada nit des d'Andalusia, descarregava milers de famílies senceres que es dirigien cap a barris on només hi havia immensos blocs de pisos com Bellvitge, Sant Ildefons, Montbau, etc.

     Mentrestant, els obrers de l'ajuntament s'encarregaven llavors de cobrir la trinxera de la via fèrria del carrer Aragó, que poc temps després quedaria inundat dels "600", "2CV" i "4/4" que motoritzaren Espanya.

     Cap al final de la dècada, en l'actualitat del món de l'automòbil destacava Renault, que produïa mil unitats anuals del "Dauphine", conegut popularment com el "cotxe de les viudes", degut a la tendència que tenia a sortir-se de les corbes.

     En el món de l'espectacle de l'època, Sara Montiel cantava "El último cuplé" al cine Tívoli. En cultura, Josep Maria de Sagarra pronunciava per primer cop després de la guerra una conferència en català.

     Segons afirma Manuel Vázquez Montalbán, "el dia que els espanyols van començar a pujar als 600 van començar a allunyar-se del seu passat i van iniciar una excursió de cap de setmana del qual encara no han tornat".

 

Clica sobre el model que vulguis veure :

DENOMINACIÓ

ANY DE LLANÇAMENT

TIPUS DE VEHICLE

Carrosseria

Portes

Volums

SEAT 1400

1953

Berlina

4

3

SEAT 600 / 800

1957

Compacte

2 / 4

2

 

1960-1969

1970-1979

1980-1989

1990-1999

PÀGINA INICIAL